Practiquem amb les òptiques

Per fer aquesta pràctica d’òptiques hem visionat uns fragment de Ningú no sap de Hirokazu Kore-eda, Ou de Semih Kaplanoglu i Tokyo-Ga de Wim Wenders. Aquests fragments ens han ajudat a entendre la utilització de les diferents òptiques.

Les dues persones que hem fotografiat es van situar, davant de la càmera, separades per una distància de 6 metres d'entre elles dues. Darrere de la càmera hi havia tres persones que van fotografiar-les des de tres distàncies diferents i amb tres òptiques diferents. Ens anàvem movent. Calia que en les tres distàncies, en totes les fotografies, busquéssim el mateix patró, la mateixa proporció del personatge respecte de l'enquadrament. Per fer-ho ens fixàvem en les lletres de la dessuadora de l’actriu que estava davant i de la part superior del seu cap.

Darrere la càmera va haver-hi molta feina a fer: canviar les òptiques, ajustar l’enquadrament, ajustar el diafragma, fer l’enfocament. El que més ens ha sorprès ha estat que quan canviàvem d'òptica les cares es deformaven, que teníem més angle de visió i podíem veure que el fons era més o menys ampli,  més o menys profund o aplanat, i també que estava més o menys borrós, desenfocat.

La pràctica ens ha ajudat a entendre les òptiques i també la profunditat de camp que és més gran quan l'òptica és més angular i el diafragma està més tancat.