Hola a tots i totes, quin plaer llegir-vos. Gràcies pels vostres comentaris. Ens alegra molt saber que la pel·lícula us trasllada aquestes sensacions i inquietuds, i que, fins i tot, pot ser alguna font d’inspiració per als vostres films. Pel que fa a la vostra pregunta sobre el temps de rodatge: en suma, diria que van ser unes 6 setmanes. Va ser en tres temps: algunes seqüències les vam rodar ben aviat, per exemple la de la Maria Arnal i el Marcel Bagés, les manifestacions a Barcelona i alguns tràvelings que han quedat al muntatge final. Temps després vam pujar l’equip de sis membres a la furgoneta i vam fer el bloc de rodatge més important i llarg: el viatge per Catalunya, Madrid, Euskadi, Astúries, Galícia i, finalment, a Torí, Itàlia. Més d’un any després, amb el muntatge gairebé finalitzat, vam rodar una seqüència més on l’historiador Alberto Carrillo ens explica detalls del judici a els Cantacronachei sobre la publicació franquista del llibret “La marsellesa de los borrachos”. El rodatge és una de les parts més importants de la construcció d’una pel·lícula, però és la culminació d’un llarg camí d’exploració. D’imaginar i escriure, de llargues converses amb l’equip. D'anar a les localitzacions i tornar a imaginar, fent fotos, plans i, fins i tot, dibuixos, i reescriure, etc. Com us comentava el Pablo el dia de la projecció, ell duia molt temps desitjant i ideant aquesta pel·lícula al seu cap. És molt interessant que digueu que heu fet descobertes veient la pel·lícula i que ens demaneu si nosaltres n’hem tingut en el procés de fer-la. Fer cinema es tracta d’això, de compartir emocions, inquietuds i, és clar, descobertes. Quant a les nostres en el procés de fer la pel·lícula n’hi ha moltes! Cada persona i cada lloc que s’hi veu, ho han estat. El cinema que ens apropa al món que ens envolta, sigui documental o ficció és un camp molt fructífer per a això. Hem conegut molta gent meravellosa i generosa en l’elaboració d’aquesta pel·lícula, i hem visitat molts espais de memòria molt impressionants. Personalment, em van commoure especialment les fosses comunes al cementiri de Guadalajara, el treball dels voluntaris i la visita dels familiars dels qui hi continuaven enterrats. L’illa de San Simón, antiga presó durant el franquisme, i passar-hi una jornada completa filmant-hi completament sols. I, per descomptat, entrar a la nau abandonada del “pozo minero” i sentir-hi allà les veus dels miners del Valle de Turón cantant el seu himne. Acabar una pel·lícula és una bona barreja d'emocions. Hi ha molta alegria, hi ha molta satisfacció. També hi ha fatiga i incertesa, i sobretot la convicció de què fer una pel·li és sempre un viatge fantàstic. Ens encantarà veure els vostres films. Molt bons rodatges i gaudiu molt!