Projecció de films documentals a l'Institut Français

Hem compartit un matí preciós de cinema amb les escoles Marta Mata, Els Xiprers, La Riera i Can Manent. Hem obert la sessió parlant sobre tot allò que ens fixaríem durant les projeccions, i han sorgit moltes coses!! Ens fixaríem en el so, la llum i les hores del dia, els enquadraments i en els plans, en interiors o exteriors, els arbres, com filma el cineasta, els colors, les imatges, el pas del tems, la profunditat dels plans, com està construïda la pel·lícula i el muntatge.

Hem viatjat a través del cinema a l'any 1958 a Sardenya i després al 1987 a París, hem descobert llocs singulars i maneres de viure diverses. Ens ha impressionat la duresa del treball al camp i la vida dels pastors, ens ha emocionat la dimensió comunitària de treballar juntes, hem descobert l'ofici de la bufadora de vidre... Hem compartit moltíssimes impressions i reflexions, us les compartim a continuació. 

Un dia a Barbagia i Pastors d’Orgosolo de Vittorio de Seta

Ens han meravellat els colors dels films, conèixer com es vivia a les zones rurals de Sadenya els anys 50, ens ha sorprès veure el tipus de treball que feien les dones, juntes en comunitat, i per un altre costat el treball dels pastors, el fred i la muntanya.

En tots dos films ens hem fixat en la importància de les mans. Vittorio de Seta filma les mans quan fan el pa, amassen, el foc, el formatge, quan tallen les branques dels arbres, quan munyen les cabres... fan tot el treball amb les mans. Quan tallen les branques dels arbres, ens hem adonat que aquestes poden unir un film amb un altre, ja que serveixen per encendre el foc per a fer pa al primer film i per fer el formatge en el segon.

Quan fan el formatge, hem observat les diferents textures per les que passa. En un principi és líquid de la llet i passa a ser granulós, després el veiem espassant-se, com el talla a trossos per tornar-lo a colar, el posa del revés i després sembla com un pastís que li va donant forma amb petits talls a la superfície.

Algunes persones han comentat que han sentit intriga “perquè volia saber què passaria després”, i això ens ha fet pensar que potser, coneixem a algú que hagi viscut aquesta vida de poble i que ara ens la pugui explicar?

Ens hem fixat en les capes sonores de les pel·lícules, per exemple quan passa l’autobús a prop de les dones que tallen branques i com es va allunyant. Ens ha fascinat el so tan detallat i expressiu, com el cant de les dones mentre fan el pa. En el segon film, altres sons que ens han semblat molt interessants i que a vegades apareixen junts són el vent, les cabres, les branques i el crepitar del foc. També hem destacat com escoltem que es va construint la tempesta fins que al final neva.

Hem parlat de com el so construeix els ambients i genera continuïtat entre els espais. I hem comentat com De Seta, durant el rodatge, escoltava cada nit els sons que havia enregistrat durant el dia i com els sons van ser un fil essencial en el moment del muntatge per restituir justament l’emoció del rodatge.

Finalment, hem vist que els films duren des del matí fins que el sol va baixant i es fa de nit. Hem comentat que tenint en compte les meteorologies, la segona pel·lícula és més fosca al ser hivern, però també dura un dia fins que els pastors van a dormir.

La bufadora de vidre, d’Alain Cavalier

Ara viatgem a l'any 1987, a la ciutat de París. Podem veure l’ofici de la bufadora de vidre, que Alain Cavalier escriu:

"Aquests retrats són trobades que voldria guardar de l’oblit, encara que només sigui durant el pocs minuts que són davant vostre”. "No sóc un documentalista. Soc més aviat un amant de rostres, de mans, d’objectes”.

Ens ha fascinat la manera en que el cineasta filma l’esforç de l’ofici de la Fabienne, bufadora de vidre, filmant les altes temperatures del forn amb el que treballa, com pesen les eines que utilitza, ens meravella com d’una bola petita de vidre en fa un gerro ben gran. Ens hem fixat en com el vidre passa d’un estat a un altre canviant de textura.

En aquest cas, coneixem a la Fabienne primer només a través de les seves mans treballant. Veiem com fon el vidre al forn, com el fa girar, com aquest s’infla... i després veiem la seva cara, com s’esforça, com treballa i com bufa el vidre. El fet de no veure-li el rostre des d’un principi ens genera més ganes de descobrir-la i conèixer-la.

A algunes ens ha creat curiositat la llegenda del vidre, que explica que el vidre venia del cel, d’un meteorit. Això ens fa preguntar-nos moltes coses sobre l’origen del vidre, si escalfant sorra es fa vidre, o quants anys farà que existeix el vidre?

Hem pogut escoltar el so que té l’ofici, el so del forn, com un murmuri. Aquest forn que ja no tornarà a fer-se servir, que veiem com tanca la porta per últim cop. També hem pogut escoltar diàlegs entre el cineasta i la protagonista, a diferència dels fragments de De Seta, en aquest cas parlaven en francès i anaven conversant sobre la feina, tot i que la Fabienne necessita molta concentració per treballar el vidre!