Premi Pepón Coromina de l'Acadèmia del Cinema Català a Cinema en curs!

Emocionant reconeixement per alumnes, cineastes i docents de Cinema en curs!

El jurat del 8è Premi Pepón Coromina de l’Acadèmia del Cinema Català, format pel productor i director Lluís Miñarro, i guanyador del 7è Premi Pepón Coromina, la directora i guionista Belén Funes, el director d’art Sebastian Vogler, la sonidista Eva Valiño i l’actriu i cantant Yolanda Sey, ha decidit concir el premi d’enguany a Cinema en curs.

Aquestes són les seves precises i belles paraules.
"Aquest premi és un premi de futur i pel futur. Amb feina i dedicació, "Cinema en curs" ha aconseguit posar de relleu la importància que ha de tenir el cinema a la nostra educació. L'ha convertit en un motor de canvi, de coneixement, de comunicació en primera persona. Gràcies a la seva feina, nenes i nens de tota Catalunya tenen accés a un tipus de cinema que d'altra manera potser hauria sigut invisible per a ells. Aprenen que les imatges també els hi pertanyen i que poden ser una eina meravellosa per parlar i explicar-li al món què ens passa. Necessitem espectadores i espectadors, necessitem patis de butaques plens d'ulls que vulguin veure les nostres pel·lícules i potser (qui sap) fer les seves pròpies. I perquè això sigui una realitat és imprescindible educar la mirada i les sensibilitats a les aules. El futur cada vegada està més a prop. Gràcies "Cinema en curs" per cuidar-lo."

Vam recollir el premi una petita representació de tants/es cineastes, alumnes i docents que fan créixer Cinema en curs any rere any.

Núria Aidelman i Laia Colell, A Bao A Qu
Estem molt felices per aquest premi, i emocionades per les paraules tan precises i profundes del Jurat. Per Cinema en curs és molt significatiu que sigueu professionals del cinema els qui poseu en valor el projecte des del reconeixement de la necessitat que el cinema tingui un lloc important a l’escola. 
Una de les certeses que tenim després d’aquests 17 anys és precisament que el cinema i l’escola es fan grans mútuament. Cinema en curs creix en aquest espai de trobada: un espai on pensar el cinema i la seva transmissió, un espai també per pensar i construir l’escola que somniem perquè és l’escola que necessitem. Una escola que és espai de descoberta, coneixement, experiència; una escola que treballa per fer possible que tot sigui possible. Una escola que fomenta les “trobades decisives”.
Ermanno Olmi, cineasta molt estimat a Cinema en curs, vinculava el seu desig de fer cinema, justament, a una trobada decisiva: explicava que quan va veure ‘Roma città aperta’ de Rossellini va sentir que volia fer cinema perquè havia descobert que “el cinema era la vida, o podia ser la vida”. 
A la peça que es projectava fa un moment, de ben segur que heu pogut sentir l’emoció dels nois i noies esperant l’hora blava o l’albada, filmant un tràveling o un rostre; l’atenció i la cura amb què retraten les persones i els oficis; l’admiració pels autors i les autores que tot just han descobert; la confiança en el cinema per expressar allò que els importa. 
Després d’haver viscut el cinema, el cinema els acompanyarà sempre. Tinguin o no una càmera a les mans, seguiran sent cineastes. Perquè ser cineasta és una manera de mirar i d’escoltar, d’habitar el món i de fer-lo més habitable.
Per això és tan important que el cinema tingui un lloc a l’escola. 
El cinema ens fa créixer, ens ajuda a viure millor. I alhora, amb cada persona que el descobreix, el viu i l’estima, el cinema es fa una mica més gran.
I també per això és tan important que el cinema tingui un lloc a l’escola.
A Cinema en curs el construïm conjuntament docents, cineastes, alumnes. Amb ells i elles celebrem i agraïm aquest premi. 
 
Pep Garrido, cineasta
Moltíssimes gràcies pel premi i per les precioses paraules que dediqueu al projecte. Formar part de Cinema en curs és una gran sort, i també un privilegi. Perquè per nosaltres, cineastes (i crec que parlo en nom de tots i totes les cineastes que formem part del projecte) compartir el cinema és, abans de res, compartir una passió, quelcom que estimem, que ens és preciós. No només una professió, sinó una manera de viure.
Compartir, acompanyar des de la passió i des de l’amor, és la màxima garantia de que passaran coses, de que els processos seran memorables i significatius, és a dir, que generaran canvis profunds, que ens transformaran. A totes. Docents, alumnes, cineastes.
Any rere any, tenim l’oportunitat de compartir idees, pràctiques, dificultats, estratègies, fragments de pel·lícules; de descobrir cineastes, de posar-nos reptes col·lectius, de fer evolucionar la nostra proposta pedagògica i cinematogràfica; tenim el privilegi d’estar pensant i passant el cinema juntes. 
I mentre passem el cinema, mentre el cinema passa a través nostre, som transformades i transformats.
Jo no seria el cineasta que sóc sense Cinema en curs. Ha estat la meva escola de cinema. Cada cineasta amb què treballem, cada companya d’equip, cada generació d’alumnes, cada docent, són els que ens han fet els cineastes que som.

Carme Congost, mestra de l’Escola de Bordils
Moltes gràcies pel premi! Aquest curs fa 17 anys que a l’escola de Bordils, ens vam il·lusionar i vam  començar amb  Cinema en curs a fer el trajecte juntes. 
Es va transformar la meva relació amb el cinema,  vaig descobrir molta  sensibilitat,  moltes  emocions, em va canviar la mirada... i em va sorgir el desig de transmetre-ho als alumnes. Com ha dit en Pep , tampoc jo no seria la mestra que sóc ara sense Cinema en curs! Crec que tots els docents que fem el projecte diríem el mateix.  
Vaig començar a treballar a l’aula amb la cineasta. Cineasta i mestra fem un tàndem. Compartim l’aula, compartim coneixements i punts de vista. La presència de la cineasta és molt important, és qui ens transmet l’amor i la passió pel cinema: una manera de mirar, una sensibilitat, una manera de treballar i de relacionar-nos amb el nostre entorn, amb les persones, amb la gent gran...
Poc a poc els docents ens adonem de les infinites potències pedagògiques que aporta el cinema a l’escola i després de començar l’octubre de 2005 amb el grup sisè de primària, vam començar a fer cinema i fotografia amb tots els nens i nenes de l’escola, des de P3.
Han estat 17 anys de reflexions metodològiques, de caminar i de créixer juntes.
Voldria acabar citant el que ens van dir un grup d’alumnes a final de curs, en la presentació de la seva pel·lícula a la Filmoteca:

Després d'una any fent i veient cinema, podem dir que per nosaltres fer cinema vol dir, sobretot: emocionar i emocionar-se, compartir i descobrir, reflexionar i expressar, decidir i consensuar, gaudir i sentir, persistir i esperar, confiar i aprendre, estimar  i valorar. Tot això és CINEMA EN CURS!!!
 
Sofia Niubó, alumna de Cinema en curs 2018-2019 a l’Institut Moisès Broggi
Fa 3 anys, a 1r de Batxillerat, vaig trobar-me amb el projecte de Cinema en curs.
Fa 3 anys, vaig adonar-me que volia ser cineasta. 
Després d’estrenar el nostre curt a la Filmoteca de Catalunya, vaig escriure un text. M’agradaria llegir-vos-en uns fragments:

“Aquest any hem après del passat per crear el cinema del futur.
Hem observat, escoltat, filmat i muntat moltíssim.
Hem descobert la bellesa oculta en la pausa.
I el més fort és que, aquest any, hem fet una película entre 34 persones.
Hem confiat en les nostres companyes i companys. Totes i tots ens hem sentit responsables i especials en aquest camí. Hem construit des de dins per assolir l’exterior.  He pogut tenir la meva pròpia veu, igual que les meves companyes. 
És molt fort que, gràcies al diàleg i el consens, vivències i pors que totes vivim s’hagin convertit en una història plasmada, ara, a la gran pantalla. 
Tots els grups que hem fet Cinema en curs hem creat històries nostres: des de totes per a totes.” 
Avui afegiria el que vaig aprendre a la uni fa uns dies: “vam fer visible l’invisible”, com deia Godard.
"De Cinema en curs també m'emporto coneixement. L’any passat em parlaven de cineastes com els Dardenne, Akerman o Mekas i no tenia ni idea de qui eren.  Ara, ens enduem referents: autors i autores que ens acompanyaran tota la vida.
Per acabar, recordo els inicis del taller. No és increïble que unes pràctiques facin la vida fascinant? Des que vam començar a filmar ‘Plans del món’ els veig per tot arreu. El mateix ens passa a totes amb les pràctiques de “llum i rostre”: ara, quan veiem una petita línia de llum ens emocionem, treiem el mòbil o qualsevol cosa amb la que poguem filmar un retrat. Ja no m'avorreixo pel carrer. He après a observar.
La vida, remarco, és fascinant.
Aquest any m’he adonat, Cinema, que t’agafes el temps amb mans de llum. Que converteixes a persones que miraven en cineastes curioses.”

Gràcies, Cinema. 
Gràcies, Jurat i Acadèmia per aquest premi
I moltes gràcies, sobretot, Cinema en curs!