Visionats documentals als Cinemes Girona!

Un dia a Barbagia, de Vittorio de Seta

Vam anar al cinema Girona de Barcelona per veure uns documentals, entre ells, Un dia a Barbagia de Vittorio De Seta. Aquest ens mostrava sobre la rutina diària de les dones a Sardenya, Itàlia, en els anys 50 aproximadament. Podíem veure la diferència amb la rutina d’ara perquè la vida d’abans era més dura. En quasi tots els plans apareixen dones fent tasques variades domèstiques i del camp. És un no parar. També la forma en què feien el pa, era diferent a la forma d’ara.

Ens va cridar l’atenció el so de les branques en ser trencades. Els sons dels objectes mínims eren interessants.

La majoria dels enquadraments eren força oberts però també hi havia de tancats que mostraven detalls.

Pol, Olga, Anabel, Joana i Gemma

La bufadora de vidre, d’ Alain Cavalier

El dimecres dia 1 de desembre vam anar als Cinemes Girona a veure uns documentals. Un dels que vam veure va ser La bufadora de vidre d’Alain Cavalier, que és del que parlarem a continuació. És un documental que forma part d’un conjunt de pel·lícules que mostren oficis que s’estan perdent, i realitzats per dones. El documental mostra la protagonista mentre fa la seva feina: fondre, bufar, treballar, i crear el vidre. 

Durant la primera part del documental, només veiem les mans de la dona mentre manipula objectes, i després ja veiem la seva cara, és a dir: veiem el mateix que al principi, però des d’una perspectiva diferent. Una de les coses que ens va cridar l’atenció va ser el realisme que va plasmar el cineasta a través del patiment i el cansament que hi havia en el rostre de la dona, o en l’escalfor del foc que podíem percebre gràcies als colors brillants i càlids. Una altra cosa que ens cridava l’atenció és el diàleg entre el cineasta i la dona. Al principi era molt professional però a poc a poc es va anar tornant més amistós. Per exemple, cap al final del documental parlen de les seves ulleres i decideixen intercanviar-se-les un moment.

En definitiva, aquest documental ens ha agradat molt i ens ajudarà a inspirar-nos ara que començarem a imaginar el nostre documental. 

Nil Español, Isaac Ortís, Samuel Bowthorpe, Santiago Gasiba i Martina Garcia

Pastors di Orgosolo, de Vittorio de Seta

Pastors d’Orgosolo de Vittorio de Seta ens mostra la vida d’uns pastors de Sardenya l’any 1958. Es tracta de moments de la seva vida quotidiana, com per exemple: com cuidaven les seves cabres, com feien el formatge, com sobrevivien a les èpoques més dures d’hivern… Ens va sorprendre que els pastors tenien els cabrits separats de les seves mares. I això ho feien perquè si els cabrits es bevien tota la llet de les seves mares, després no quedaria llet per fer el formatge, i no els sortiria a compte.

Nosaltres us volem explicar les sensacions que ens va transmetre aquest documental. Vam sentir que quasi sempre la llum era molt freda, i en el moment que ens mostraven foc ens entrava una escalfor pel cos molt agradable. També ens vam fixar que les muntanyes estaven pelades, sense plantes ni flors, i això també ens va provocar fredor.

Vam veure que els sons d’ambient en general estaven molt presents, fins i tot els més imperceptibles com les petjades de les cabres, les campanes, els sorolls que feien les cabres, els pals… Però hi ha un moment que el so es para de cop, i durant una estona només veiem plans de les muntanyes pelades.

Aquest documental també ens sembla molt maco, ja que amb les expressions de la cara del pastor podem veure si està passant per un moment dur o no. Hi ha moments en què podem veure que està bé, tranquil i gaudint amb les cabres per la muntanya. D’altres que podem notar que està atabalat i estressat. Per exemple quan està amb les cabres, comença a nevar, ha d’alimentar als cabrits amb la llet de les mares i les cabres estàn molt alterades. 

El que ens ha cridat especialment l’atenció de Pastors d’Orgosolo són els canvis de llum i so tant dràstics i inesperats.

Eduardo Niño, Lucia Ramírez, Victoria Beltrán, Jordi Sànchez i Berta Peña.