Visionem films documentals a l'Institut Français

Un giorno in Barbagia (1958) de Vitorio De Seta

Muntsa: Ahir vam anar a l’Institut Francès a realitzar un visionat de curtmetratges. El que més em va cridar l’atenció va ser el so en general i els escenaris on hi havia un pla fix ja que et feia sentir com si fossis dins l’enquadrament.En especial, em va encantar el curtmetratge de Vittorio de Seta “Pastori di Orgosolo” i la natura que mostrava aquest. La senzillesa de la vida que hi havia llavors i la manera de Setta de captar-ho en vídeo és impressionant. 

Martina: Una de les coses que més em va agradar van ser en els dos primers curts, al ser sense diàleg et permetia fixar-te en els sorolls de l’ambient, m’agradava com cada so permetia endinsar-te en el pla, com ara el soroll de les branques en ser llançades al foc, fent un soroll de petardeig, o la llet en ser moguda per fer el formatge. 

Júlia: El que més destacaria dels 4 curtmetratges que vam veure ahir, és la naturalitat dels plans del cineasta Vittorio de seta, ja que tot i ser un pla fix, podiem veure com li tremolava el pols, fent així que ens poguéssim integrar més en el curt. També destacaria com l’autor jugava amb la llum i la contrallum.

Destacaria també, el curtmetratge de d’alain cavalier, ja que comença introduint-nos l’ofici de la dona, després ens presentava les seves mans, ja que eren destacables, ja que pel seu ofici de matalassera, tenia els dits torçats, i per últim, feia un pla instal·lat sobre la dona mentre treballa. Quan ja gairebé s’havia acabat el curt, la llum tornava a pujar i li preguntava sobre la mort i la jubilació, fent així que l’escèna agafi intensitat i misteri, ja que l’autor li donava molta importància.

Teo: El tercer curt va ser el meu preferit. Era un retrat molt proper d'una matalassera a París, que encara conservava un ofici quasi obsolet. El cineasta retratava amb intimitat aquesta dona, que portava tota la seva vida fent la mateixa feina amb motivació i força. La retratada explicava com va portar l'ofici, mentre cuidava als seus fills, i de com mai va voler llençar la tovallola ni buscar una nova vida.
D'aquest curt també em van agradar molt els plans on sortia la dona fent la seva feina, mentre parlava amb el cineasta. Es veia que la dona posava la feina davant de tot i en cap moment deixava de fer res per la filmació. Quan treballava, parlava amb normalitat i naturalesa, però quan se li demanava mirar la càmera fixament sense treballar, es notava una incomoditat en la seva mirada.

Oriol: Per a mi a destacat molt el so i naturalitat de l’entorn dels dos primers curts que vam veure, la naturalitat de les persones treballant, fent el seu dia a dia captat a camara em va agradar. A part, també em va agradar els sons que s’escoltaven, per exemple quan no es filmava en el poble, es podíen escoltar ocells. També en en poble, el soroll natural de les persones fent els seus treballs es pot notar una naturalitat de soroll en un temps més antic que el d’ara, en comparació amb el soroll natural del dia a dia actual. 

Pastori di Orgosolo (1958) de Vitorio De Seta

Marina: Ahir dia 23 de gener de 2023 els alumnes de primer de batxillerat artístic vam anar a l’Institut Francès per a visionar 4 curtmetratges de diferents èpoques. El que m’agradaria destacar de la sessió és el tercer curt que vam veure, “La matalassera” d’Alain Cavalier, el qual va ser filmat a Paris l’any 1988. Aquest era un curt on interessava més el diàleg entre el director i la matalassera que no pas la imatge. Aquesta era més avait un suport ja que el que la finalitat principal del curt era explicar l’història de la vida de la dona retratada. També era característic del curt el diàleg despreocupat entre el director i la retratada que donava una sensació de quotidianitat.

Elena: Els dos primers curts em van semblar de caire molt proper i em van transmetre molta familiaritat amb els personatges.  La facilitat que tenien els protagonistes de fer els seus deures demostra la gran familiaritat i rutina amb el que feien el seu ofici, per exemple al segon curt a l’hora de fer formatge. Els cineastes jugaven molt amb la il·luminació i llum natural i amb els sorolls ambientals, cosa que m’ha semblat molt interessant i penso que li aportava molta credibilitat i ambientació a les escenes. 

Briana: Va ser molt interessant poder veure unes filmacions tan personals que retraten experiències i vivències de persones amb històries tan diferents. El que més em va cridar l’atenció va ser la naturalitat de la relació entre la matalassera i el director del curtmetratge, Alain Cavalier. Es veu clarament que no hi ha actuacions precalculades i que Alain està interessat en mostrar “l’essència” de la senyora que està entrevistant.

Àlex: El que destacaria més dels tres cineastes que vam visionar va ser Vittorio De Seta. Els seus dos curtmetratges em van semblar tant simples i a la vegada tant rics que crec que va trobar un equilibri molt interessat. El que em va semblar més remarcable va ser el so, un so que simplement et feia acabar de connectar i ser abduït per la bellesa de les simples vides a Sardenya. Tant el constant cant dels ocells com el repetit so de les esquelles em van semblar determinants per demostrar el gran control que tenia aquest cineasta en el camp de la imatge, el so i en definitiva una atmosfera totalment hipnotitzadora. 

Laia: Ahir dilluns vam assistir al institut francès a veure una sessió de cinema en curs on es van projectar diversos curtmetratges. Tots els curts que vam veure durant la sessió em van semblar molt interessants, però m’agradaria destacar-ne una de les quatre projeccions, el documental dels matalassos. Em va semblar molt bonic que Alain Cavalier, el filmador del curt, es fixés en la dona i que aquesta tingués una gran dedicació per el que feia i havia estat fent durant tota la seva vida. 

La matalassière d'Alain Cavalier (1988) d' Alain Cavalier

Jana: Ahir, vam anar a l’institut francès per a fer un visionat de quatre curtmetratges amb altres classes que fan cinema en curs. Els dos primers em van semblar els més interessants, que tracten sobre el dia a dia de les dones i els homes a Sicília als anys 50, de Vittorio de Sica. Em van agradar bastant, sobretot destacaria el so, que et transportava dins del curt. Quan van acabar els curts, vam fer comentaris per ordre i vam aportar coses que ens havien interessat del curt. Crec que es van fer intervencions interessants. Després vam veure dos altres curts, un sobre una dona gran que treballava disfrutant de fer matalassos i un altre sobre el viatge d’una dona. Vam destacar sobretot el so, la seguretat de les persones retratades i la qualitat del curtmetratge degut al temps en el que es va fer. 

Ash: Ahir vam visitar l’Institut Francès per realitzar un visionat de 4 curtmetratges, conjuntament amb altres escoles que formen part del projecte de “cinema en curs”. En aquests curts vam poder observar la vida de diverses persones en diferents èpoques, per exemple, en els dos primers curtmetratges ens ensenyaven com es guanyaven la vida les persones a Sicília als anys 50, d’aquests 2 en específic haig de destacar el so, era molt interessant escoltar l’ambient mentres veiem els diversos plans. També haig de destacar la relació que ens mostraven de les famílies de l’època, que treballaven juntes i coordinades.

Un altre dels curts que haig de destacar de la sortida és el tercer, el qual anava d’una senyora que treballava en una botiga de matalassos, el curt es situa a París, l’any 1988. D’aquest curt m’agradaria destacar el diàleg que mantenien el director i la noia, en mode d’entrevista, moltes de les seves respostes em van semblar molt interessants. També em va semblar curiós, com hi havia un pla del documental en el que es mostraven les mans de la dona, les quals tenien els dits deformats per la força que feia al cosir els matalassos.

Iván: Durant la nostra visita a l'institut Francès vam veure 4 curtmetratges. Tots em van semblar interessant per diferents aspectes, però he de destacar una decisió artística que vaig torbar curiosa. En el quart i últim metratge la cineasta fa una entrevista a una familiar sobre el seu temps vivint en els Estats Units, però en comptes de gravar aquesta entrevista la cineasta narra el que van dir mentre mostra la rutina de la seva familiar. Penso que aquesta decisió es va fer per remarcar el temps que ha passat des de l'última vegada que aquesta va pisar l'altre continent.

Sakura: Vam anar a veure 4 curts documental. En aquest vam poder veure la vida personal de gent de diferents èpoques. Em va agradar la delicadesa amb el que el cineastes filmaven cada pla, conscient de lo personal que era cada moment, com per exemple quan en el primer curt quan una mare banyava la seva filla, en el segon curt quan les cabretes petites s’alimentaven de les mares i en el tercer curt quan la senyora cosia el matalàs amb passió.

Ona: Em va semblar molt interessant com a  l'últim curt quan estaven parlant amb la veu en off veiem plans de parts del poble on està filmat. Encara que a priori no sembla que tingui gaire a veure amb el que ens estan explicant, li dóna molta riquesa a la història ja que et fa sentir més proper amb el personatge i et dóna contexte de la seva situació.

Zerua Blu (2022) de Lur Olaizola

Maria: Jo destacaria en concret un curt, que va ser el primer que vam veure, que em va cridar molt l’atenció per gravar escenes quotidianes de la gent que surt, per nosaltres era algo normalment no vist i un podia entretenir-se i aprendre d’allo.
Al curtmetratge ensenyava un día en general en un poble per la montanya, podiem veure que els pajesos munyien cabres, com després feien formatge i el procés per aconseguir aquest. 

Lucía: Els dos documentals que més em van cridar l'atenció eren els dos primers, ja que estaven relacionats, un era sobre el que feien els homes i l'altre sobre el que feien les dones. El que em va cridar l'atenció era com no passaven fred, com recollien fusa per després fer el pa és a dir el com vivien.

Greta: El curtmetratge que jo vull destacar el tercer curt que vam veure, es bassa en filmar a una senyora gran, que té una botiga de matalassos i porta molts anys treballant d'això, en el film el cineasta mentres grava a la senyora li va preguntant quan va començar i com, on va aprendre a fer matalassos, hi ha una part del documental que el cineasta grava les mans de la senyora que té els dits totalment deformats, ja que quan cuseix els matalassos fa molta força amb l'agulla tan gran que té i amb els anys se li han anat deformant.
Crec que és un moment molt destacable del curtmetratge, ja que mostra els anys que porta la senyora treballant mentre li fa preguntes i ella respon amb firmesa tota l'estona dient que treballarà fins que mori, i morirà fent el que més li agrada, treballar

Julieta: El documental de matalassos va ser, per a mi, un dels més interessants. Aquest era un retrat d’una dona que era matalassera la qual explicava les seves vivències. Estava fet una mica a mode de entrevista, però una de les coses que més em va agradar va ser l’espontaneïtat d’aquesta. Un altre aspecte que em va impactar molt, i que més tard vam parlar amb la resta de companys, va ser lo forta i segura que era aquesta senyora. Aquesta fermesa es veia  en la deformació de les seves mans, que reflecteix tot els anys que aquesta dona ha estat treballant, i el que el seu treball comporta. Em va agradar molt la resposta que dona a algunes de les preguntes que i feia el filmador, perque es podia veure la saviesa d’aquesta d’aquesta senyora.