La cambra fosca

Divendres tenim classe a última hora. Pensàvem que faríem visionat d'algun fragment per poder seguir filmant durant el cap de setmana. Però, com una sorpresa, la nostra professora ens va dir que faríem una pràctica en relació a la Cambra fosca.

A la classe anterior, havíem vist dibuixos on els rajos de la llum que passaven per un forat molt petit, quan es reflectien damunt d'un objecte o espai es creuaven i formaven una imatge invertida reproduint com en una fotografia o filmació el que hi havia a l'exterior. Per tant, vam poder deduir que les primeres càmeres van ser aquestes cambres fosques que alguns pintors del Renaixement coneixien i alguns utilitzaven per calcar la imatge i obtenir un esbós de la seva pintura. El que no sabíem és com funcionava de veritat. De fet per nosaltres era com un secret i un fet estrany, més físic que artístic. Però la màgia es va fer realitat.

No sabíem per què però ens vam dirigir al Departament de Música. Estava tot fosc. Fins i tot la finestra tapada amb cartolina negra. Després vam entendre el perquè. Un alumne de segon de batxillerat, José Francisco González, va venir a fer i dirigir la pràctica. Es veia que ho dominava perfectament. Quan es va presentar, va dir que també havia fet aquesta optativa. Actualment fa Cultura Audiovisual a 2n i molt il·lusionat va dir que presentaria la pràctica a d'altres grups d'ESO. Vam tancar tots els llums i ens vam haver d'adaptar a l'obscuritat. Cap d'una estona ens hi vam acostumar. Hi havia molt silenci i expectació. Vam obrir un petit forat, com una petita finestreta, per on entrava un raig de sol. El José va dir que aquest petit foradet es deia estenop. El raig de llum en projectar-se damunt del paper vegetal emmarcat reflectia tot el que hi havia a l'exterior, però al revés. En aquests moments totes les nostres cares eren de sorpresa absoluta, no havíem presenciat mai una cosa semblant.   

Immediatament, i gairebé com per un acte reflex, impulsiu, vam agafar una pissarra de suport i amb un full anàvem calcant tot el que vèiem. Cases, arbres, el pati del col·legi i els edificis de darrera. Balconets amb roba estesa, fins i tot un cotxe que passava i unes senyores que s'havien aturat al carrer a parlar. Jugàvem amb la distància per fer més nítida la imatge. Apartàvem i acostàvem el marc i així fins que podíem completar el dibuix.

Però de cop va sonar el timbre i vam haver de plegar. La pràctica ens va passar volant, i si el que es diu és cert, quan t'ho passes bé, el temps corre més de pressa. Fou interessant, màgic i divertit. Vam experimentar diverses sensacions entre nosaltres, però tots vam coincidir en què teníem ganes d'aprendre, de divertir-nos i d'il•lusionar-nos. Fou una classe increïble, recomanem fer-la per a tothom.

Roger Sánchez, Carla Beltran, Marta Muñoz, Queralt Escamilla, Marc Cornet