Projecció d'Els quatre-cents cops a l'Institut Francès

Matí de cinema compartit amb els sis grups a l’Institut français. Hem vist Els quatre-cents cops de François Truffaut, que es va estrenar el 1959. La pel·lícula de 35mm ha arribat en cinc llaunes i fa 3000 metres, a la filmació de sota podreu veure com s’ha projectat des de la cabina!

Abans de veure la pel·lícula, hem comentat alguns aspectes en els quals ens fixaríem, i entre tots i totes hem parlat de la llum, l’enquadrament, els canvis d’escala, els tràvelings, la música, el so, les emocions, el flou, l’espai, la ciutat. Després de la projecció hem compartit les impressions sobre la pel·lícula.

Hem començat parlant de l’expressivitat del treball amb el blanc i negre i de com acompanya les emocions del personatge. I aquest comentari ens ha fet pensar que també passa amb la música.

Alguns moments que recordàvem especialment eren la seqüència del furgó policial, el treball amb la llum que ens fa veure que l’Antoine plora per primera vegada; ens impacta especialment com Truffaut acompanya amb els “fils elàstics” l’Antoine en un moment tant dur quan s’acomiada de la ciutat. Ens hem fixat també en els tantíssims tràvelings: els inicials al voltant de la torre Eiffel, que composen com un petit film; i sobretot ens han emocionat els tràvelings que acompanyen l’Antoine quan s’escapa del centre de menors, i com s’intensifica el so de les passes, com trepitja les fulles, els ocells i que no hi ha música! Amb la intensificació del so s’intensifica també l’emoció que està vivint el personatge, amb sensacions de llibertat, de força i energia però també d’incertesa.

Hem parlat sobre el títol, que ens fa pensar en els cops físics i emocionals que rep l’Antoine al llarg del film. Hem pogut veure el document en què Truffaut cercava el títol durant el procés de creació de la pel·lícula. Hem destacat com de durs són els moments de les bufetades, quan el peguen, però que també es pot referir a altres cops emocionals com per exemple quan la seva mare no el tracta bé, quan el propi pare el porta a comissaria o quan els seus pares discuteixen. Ens ha marcat molt quan té una conversa amb la psicòloga i li explica que diu mentides perquè, quan ha provat de dir la veritat, els adults no l’han cregut. Ens ha sorprès que el mestre només mostra certa comprensió cap a les emocions de l’Antoine quan aquest li menteix dient-li que la seva mare ha mort.

Amb la pel·lícula hem intuït que Truffaut té un vincle molt proper amb el més essencial de les emocions de la vida de l’Antoine. Després hem parlat que efectivament va ser així i que es va crear una connexió molt forta també entre Truffaut i Jean-Pierre Léaud, l’actor que encarna l’Antoine.

Hem comentat les sensacions i els pensaments que ens deixa el final de la pel·lícula: l’arribada al mar i el rostre congelat de l’Antoine mirant a càmera. Que sents que és el final perquè ell volia veure el mar i sent certa tranquil·litat o llibertat quan hi arriba. Alhora ens preguntàvem si hi hauria una segona part, ja que sentim que la vida de l’Antoine continua i ens podem preguntar “on viurà?” o “què farà amb la seva vida?”.

És un final molt bonic poder veure el mar, sentir que l’Antoine s’ha alliberat de les pressions de la seva família o del centre de menors, i que ara se li obre un món de possibilitats. L’arc emocional tanca amb un moment molt fort: l’Antoine ens mira i nosaltres el mirem als ulls.

Per tancar, hem tingut ocasió de visionar algunes fotografies del rodatge, documents amb llistat de possibles moments i el pla de rodatge!