Quan miro el mar

Aquestes últimes setmanes hem continuat escrivint el nostre diari de cineasta. Aquests dies ens hem donat un temps per pensar en el mar inspirades pel visionats de At sea de Hutton. Us compartim alguns dels nostres textos:

Quan miro el mar, em ve al cap l’apartament que tenia la meva família a la platja. Recordo aquells matins en què sortíem a esmorzar mentre contemplàvem el blau infinit del mar i les onades gegants. També penso en les nits d’estiu, a la casa de la platja, parlant amb les meves amigues al balcó mentre el so de les onades ens envoltava. El mar em porta nostàlgia i records feliços, aquells instants que sempre quedaran a la meva ment.

Alba

Quan miro el mar, sento una calma estranya, com si tot es mogués al seu ritme. Les onades arriben i marxen, canviants però inalterables alhora. Em transporta a la infantesa: els estius a la platja, el soroll de l’aigua trencant a la sorra, les rialles dels nens jugant. Ara, però, el miro amb respecte. Ja no és només un espai de diversió, sinó un lloc que em convida a la reflexió.

Àlex

Observar el mar em transmet pau i tranquil·litat, sigui l’època de l’any que sigui. Però el que més m’importa és amb qui estic quan el miro, perquè cada companyia em fa sentir emocions diferents. A l’estiu, els records són més vius, ja sigui a Barcelona o a l’Equador. Tinc més moments viscuts aquí, però els records de la platja a l’Equador són especialment preciosos.

Alison

Per a molts, el mar és sinònim de calma i serenor, però a mi em transmet por i incertesa. No és que no m’agradi, em sembla preciós, però em fa respecte no saber què s’amaga a les seves profunditats. Pensar en la immensitat del mar i de l’oceà em genera una sensació estranya. Hi ha criatures fascinants, però també d’altres que em fan por.
Tot i això, m’encanta com la llum del sol es reflecteix en la seva superfície i els diferents tons de blau que pot tenir. També m’agrada l’horitzó, aquella línia infinita que separa el cel de l’aigua.

Berta

Quan penso en el mar, em meravella la seva bellesa i la manera com pot fer que tot sembli més bonic. M’agrada veure com reflecteix el sol i la lluna, permetent-me observar-los sense haver d’aixecar el cap, només abaixant la mirada.
Però el mar no només em transmet coses maques. També em fa por estar dins seu, saber que hi ha tot un món desconegut sota l’aigua fosca, un món que mai podré veure. Per a mi, el mar està connectat amb moltes coses, però res està connectat amb el mar de la mateixa manera.

Carla

Quan miro el mar, sento calma, llibertat i tranquil·litat. No vaig sovint a la platja, però quan ho faig, m’hi quedo molta estona, simplement observant-lo i escoltant música.
El mar sempre em recorda els viatges, ja que quan agafo un avió, gairebé sempre el veig per la finestra, amb les seves onades movent-se sense fi. També em transporta a l’estiu, als sabors refrescants: la síndria, el meló i les cireres, que em porten records de dies calorosos a la vora del mar.

Darinka

Quan miro el mar, em perdo en el seu moviment infinit, en les onades que van i venen sense aturador. Em fa pensar en els misteris que s’amaguen sota l’aigua, en tot allò que roman ocult i desconegut.

Emma

Quan observo el mar, sento nostàlgia. No sé exactament d’on ve aquest sentiment, però el mar me’l transmet. Veure les onades anant i tornant em calma, i m’agrada la manera com l’aigua es fon amb la sorra, donant la sensació que desapareix.
Alhora, em neguiteja quan les onades xoquen amb força contra les roques. M’encisa la llum que es reflecteix en la seva superfície i la seva infinitud quan miro cap a l’horitzó. M’agrada pensar que el mar no té final, que sempre hi serà perquè el puguem contemplar.
Però el que més em captiva és veure la lluna ponent-se en aquell mar llunyà que sembla no acabar mai. L’aigua salada em recorda a les meves llàgrimes. És només una coincidència? Per què ambdues són salades? El mar té gust de sal, però quan el miro, sento un dolç regust d’enyorança.

Júlia G.

Quan penso en el mar, m’envaeix una nostàlgia estranya. Però no és una nostàlgia trista, sinó plena de records bonics. Recordo tots aquells estius anant cada dia a la platja amb les meves amigues, gaudint del so de les onades, dels crits alegres dels nens fent castells de sorra.
A vegades també penso quan era petita, en aquells moments feliços que semblaven infinits sota el sol d’estiu.

Júlia P.

Ahir, dijous 6 de febrer, vaig anar a la platja per observar el mar. Quan hi vaig arribar, vaig sentir una calma immensa en veure com l’aigua es movia al ritme del vent.
M’encanta el mar, però alhora em fa respecte. És immens, i amaga tantes coses desconegudes... Tot i així, podria passar hores asseguda, simplement mirant-lo i escoltant el so de les onades.

Shirley