Projecció de films documentals a l'Institut Français

Preciós matí de cinema compartit amb els sis grups a l’Institut français. Hem vist quatre films documentals: Un dia a Barbagia i Pastors d’Orgosolo (1958) de Vittorio de Seta, Viatge a través dels prats boirosos, d’Henrikas Šablevicius (Lituània, 1973) i Zerua blu (Cel blau, Euskadi, 2020) de Lur Olaizola.

Hem viatjat a través de 70 anys de cinema, hem descobert llocs singulars i maneres de viure diverses. Ens ha impressionat la duresa del treball al camp i la vida dels pastors, ens ha emocionat la dimensió comunitària de treballar juntes, ens han fascinat les llums i meteorologies dels films... Hem compartit moltíssimes impressions i reflexions; i en alguns casos els films ens han connectat amb records i vivències personals.  

Dels films Un dia a Barbagia i Pastors d’Orgosolo de Vittorio de Seta ens han impressionat moments i tries cinematogràfiques molt concretes, i ens ha meravellat conèixer com es vivia a les zones rurals de Sardenya els anys 50. A continuació recollim algunes reflexions concretes.

Ens ha semblat molt interessant la dimensió comunitària del treball en grup. La manera com a Un dia a Barbagia veiem com les dones treballen sempre juntes, compartint el treball i fent comunitat.

S’ha destacat la vida dels pastors i les dures condicions de vida i treball; ens ha fascinat veure com feien el formatge; ens ha colpit la sensació de plenitud malgrat la duresa de la vida.

S’ha parlat sobre la manera en què veiem els nens i nenes jugant, sobretot al carrer, i s’ha relacionat amb la diferència de jugar d’avui en dia i com els espais es fan servir d’altres maneres. En general, hem vist com els carrers eren el lloc de la vida en comú.

El fet que tots dos films representin el dia de persones treballant sense la necessitat de diàleg, ens ha fet pensar en l’ambient de proximitat que genera. Un comentari deia "quan coneixes molt a algú no necessites parlar amb ell per saber com està". També s’ha dit que els films es convertien en una narració visual, que podria ser com si un avi ens expliqués una història però de forma visual.

Hi ha hagut diferents persones que han pogut connectar amb records d’experiències viscudes, com per exemple quan un pare li explicava a la seva filla que s’havia criat en un poble on també hi havia cabres i hi jugaven, o com al poble on viuen actualment hi ha un ramat d’ovelles i una zona amb un arbre molt semblant. Des de l’Institut Cirviànum de Torelló, que han estat filmant a pastors recentment i ho han viscut de prop, els ha emocionat la semblança i els ha portat a recordar el treball que estan fent a través d’aquests films.

Pel que fa a les meteorologies, ens hem fixat en els plans quan està nevant i podem veure que és hivern, podem sentir el fred a través de la llum freda.

S’ha parlat sobre la importància del foc amb aquest to càlid d’estar a casa i de recolliment. Es comentava que el foc està en molts moments del film, quan fan el formatge, quan s’escalfen les mans, quan neva...et porta a un dia d'hivern, i alhora esdevé un refugi.

Finalment hem pogut observar la continuïtat dels plans a través del so. Ens ha fascinat el so tan detallat i expressiu, com el cant de les dones mentre fan el pa. Hem parlat de com el so construeix els ambients i genera continuïtat entre els espais. I hem comentat com De Seta, durant el rodatge, escoltava cada nit els sons que havia enregistrat durant el dia i com els sons van ser un fil essencial en el moment del muntatge per restituir justament l’emoció del rodatge.

Del Viatge a través dels prats boirosos d’Henrikas Šablevicius hem descobert el film poètic i singular de Šablevicius a través de les boires i els camps, el rostre de Povilas, els plans del tren i la vida al seu voltant. Hem començat reflexionant sobre els cabirols de l’inici i del final, que potser representen el sentit de la vida i el pas del temps. Es recordaven fragments molt precisos de la veu del protagonista, com quan diu: "el temps no ens mira a nosaltres però nosaltres sí que el mirem a ell”.

El film ens ha portat a reflexionar sobre la feina i la dedicació al treball d’en Povilas i sobre la paradoxa que el fet d’ocupar-se que els altres puguin viatjar, impedeix que ell ho pugui fer.

Ens ha emocionat el retrat filmat de Povilas i la seva família, en el qual ell somriu. Ens apropa i connecta d’una altra manera al personatge.

Hem reflexionat sobre com l’espai es transforma al llarg del film, perquè veiem com treballen a les vies de tren per posar-ne unes de més modernes. S’ha comentat que també el so canvia durant aquest procés, i com es contraposa  la música tradicional de l'acordió (que apareix en moments de familiaritat o quotidianitat) a una música que esdevé angoixant i dura en el moment de la construcció de les noves vies de tren.

A partir de la reflexió sobre el final amb la boira, s'evoca amb precisió una reflexió d'en Povilas: el temps és com el tren, que passa sense mirar enrere.

Zerua blu, de Lur Olaizola ens porta a reflexionar sobre la manera com sentim la història del viatge explicada per la veu mentre veiem plans preciosos de les flors, i com contrasta la història amb aquests plans. Ens ha emocionat sentir com connecten aquests plans inicials de flors amb el desig de la Mamaddi de viatjar a les Amèriques després de veure un film on la natura era esclatant.

Es destaca la valentia de la Mamaddi, que se’n va a Nova York sola des d’un poble petit, independentment del que li digués la gent propera, i dels prejudicis del seu pare.

Ens ha semblat molt bonica la relació entre l’àvia i la néta, els retrats que veiem d’elles, la idea de fer-les compartir el llibre d’anglès i el mapa. Els seus retrats juguen amb la llum als rostres. Ens hem preguntat la multiplicitat de veus amb què es fan presents els records de la retratada.

Hem comentat el ressò del títol dins el film, quan la Mammadi recorda el cel blau de la pel·lícula que la va portar a marxar del poble.

Ens ha interessat l’estructura del film. Fins al final no sabem què va dur la Mammadi a marxar i això fa que anem descobrint la història poc a poc, connectant amb diversos moments del viatge emocional de la Mammadi.

Hem parlat del títol i del cinema. De com una pel·lícula pot generar el desig d’aventurar-se a viatjar a les Amèriques l’any 1954.