Coneixem la Dolores i la Carmen

La Dolores ens va explicar que la primera vegada que va venir a Terrassa ho va fer amb el seu pare en tren. Estava tan emocionada que no es podia separar de la finestra durant tot el trajecte. El viatge va ser llarg i, en teoria, el seu oncle els havia d'estar esperant a l'estació, ja que la seva mare li havia enviat una carta avisant-lo de la seva arribada i demanant-li que els anés a buscar. Però aquella carta mai no va arribar al seu destí.

Per sort, aquell mateix dia el seu oncle era a l'estació esperant un amic i, per una feliç coincidència, es va trobar amb la Dolores i el seu pare. Es van allotjar a casa de la seva àvia, que ja vivia a Terrassa, fins que van trobar una casa pròpia. Poc després, el seu pare va anar a buscar la seva mare i els seus germans, que esperaven amb impaciència al poble, per reunir tota la família.

El que més ens ha emocionat de la Dolores és la seva facilitat per explicar la seva història, tot i que ha viscut moments difícils. També ens ha impactat molt com, sense conèixer-nos de res, s’ha obert completament amb nosaltres. Ens ha impressionat la seva valentia en marxar del poble on es va criar. Tot i estar feliç i emocionada per començar una nova etapa, va sentir una certa tristesa en deixar enrere la seva mare i els seus germans. Però aviat va recuperar l’alegria en saber que el seu pare portaria la resta de la família poc després. També ens ha emocionat el seu esforç constant treballant a les fàbriques tèxtils i la seva capacitat d’adaptar-se ràpidament a un nou entorn, fent amistats inoblidables i duradores.

Alison, Julia P, Sandra i Sara

La Carmen, àvia d'una companya, és una senyora de 82 anys que vam conèixer dilluns passat.

Durant la trobada, ens va explicar totes les aventures que ha viscut al llarg de la seva vida i com va viatjar des de Campo Rus fins a Barcelona, on continua vivint avui dia.

Mentre ens descrivia els seus records del poble, la nostàlgia la va envair, transportant-la, per un moment, de nou a aquell lloc.

Recorda com netejaven la roba al riu, en gibrells. Durant la seva infantesa ajudava la seva família, que eren forners, i també col·laborava en l'elaboració de formatge, que era el negoci familiar. Ens va explicar que, de tant en tant, quan hi anaven coneguts, els deixaven fer servir el forn per coure magdalenes i altres dolços.

Als 21 anys, va prendre una decisió que li canviaria la vida per complet: va decidir viatjar a una altra província, la ciutat de Barcelona.

El viatge va ser llarg, van venir de Cuenca en autobús i tren, i en arribar-hi va començar a treballar en una fàbrica química. 

En aquella època, Barcelona era molt diferent de com és ara: hi havia més camp i pocs edificis alts. No s’esperava trobar-se una ciutat així i va notar un gran canvi. Tot i això, no es va penedir d’haver marxat del poble, encara que trobava molt a faltar la vida allà.

Ens ha explicat que la primera vegada que va veure el mar es va emocionar molt, ja que al poble només hi havia riu. 

Després de la jornada laboral, sortia a ballar amb una companya de feina, que també era la seva veïna. Va ser en aquelles nits de ball que va conèixer l’amor de la seva vida, amb qui va formar una família i va tenir quatre fills.

El que més m’emociona de la meva àvia és que encara conserva molts bons records del poble, de la seva família i de la seva infantesa. M’impressiona l’emoció amb què parla sempre del poble i com li encanta explicar a la gent com era la seva vida abans. Té una manera de narrar les coses que et fa imaginar-la perfectament anant al riu o caminant cap a l’escola amb les seves cosines. M’agrada pensar que guarda un record bonic dels temps en què va ser feliç, tant a Cuenca com a Barcelona. (Alba)

El que més m’ha emocionat de la Carmen és la seva manera d’expressar-se. És una persona molt sincera, directa i amb una gran personalitat. Explicava els seus records amb entusiasme i vitalitat.

Ens va compartir les seves experiències i ens va dir que sempre s’ha valorat molt com a dona, especialment en una època en què les dones no eren tan lliures. Mai s’ha deixat manipular per cap home, i això m’ha impressionat molt. També em sorprèn pensar que tot el que ens explicava amb enyorança va passar aquí, a Espanya, fa menys de seixanta anys. És increïble com el món pot canviar tant en tan poc temps. (Nerea)

El que més m’ha emocionat de la Carmen és com parla del seu poble amb tant d’afecte i nostàlgia cada vegada que el recorda.

Encara té molt presents els moments que hi va viure, i, tot i que ara queden molt lluny, els descriu amb tanta precisió que sembla que els estigui veient en directe.

Gràcies a les fotografies, puc tenir una referència del que explica i imaginar-me com era la vida en aquella època. També puc veure com ajudava a collir i a rentar la roba, transportant-me a aquell passat que ella recorda amb tanta claredat. (Darinka)