Projecció d'Els quatre-cents cops a l'Institut Francès

Els i les alumnes de l’Institut Escola El Martinet, l’Institut Escola Trinitat Nova, l’Institut Castellet i l’Institut Les Aimerigues  s’han trobat a l’Institut français per veure en 35 mm de Els quatre-cents cops de François Truffaut. La pel·lícula ha arribat en cinc llaunes i fa 3000 metres, a la filmació i les fotografies podeu veure com s'ha projectat des de la cabina.

Després de la projecció hem compartit les impressions sobre la pel·lícula. Hem començat evocant alguns moments, plans i seqüències. Moviments de càmera impressionants i emocionants: al furgó policial (sobre el rostre de l’Antonie i sobre els carrers de nit) i en el llarguíssim tràvelling que precedeix l’arribada a la platja.  La seqüència a l’escola, quan es presenten els pares de l’Antoine…. La seqüència inicial amb els tràvelings sobre la Torre Eiffel. Després d’aquest inici pràcticament no tornem a veure el cel fins al final de la pel·lícula. El film és també un recorregut entre l’obertura inicial i l’obertura final.

Ens hem aturat en les sensacions i els pensaments que ens deixa el final de la pel·lícula: l’arribada al mar i el rostre congelat de l’Antoine mirant a càmera. L’Antoine aconsegueix veure el mar tal com havia somniat i és el moment en què sabem que comença a escriure la seva pròpia vida i no deixar-se portar per la vida que els altres (els pares) han escrit per a ell. Hi ha una certa sensació de llibertat, de força i energia però també incertesa. El mar evoca aquesta llibertat, i alhora, el seu somni i la seva energia. Es un final obert (hem acompanyat l’Antoine en un trosset de la seva vida, però sentim que aquesta continua) i alhora l’arc emocional es tanca en un moment molt fort. I amb una mirada a càmera : l’Antoine ens mira i el mirem als ulls, que semblen contenir tot allò viscut i alhora projectar-se cap endavant.

Hem reflexionat molt sobre el títol, que convoca tants sentits: tots els cops que li dóna la vida a l’Antoine; els cops literals (les bufetades); els conflictes; tantes vegades que l’Antoine intenta ser feliç; fer les mil i una malifetes (faire les 400 coups)... Dels cops físics hem passat als emocionals, la tristor i la decepció: la manca d’afecte de la seva mare, quan el pare el porta a comissaria, quan la mare el visita al reformatori per dir que es desentenen d’ell….  “Els cops i els dolors de l’ànima” aquests queden ben a dins.

Per tancar, hem tingut ocasió de visionar algunes fotografies del rodatge, la recerca del títol, documents amb llistat de possibles moments i el pla de rodatge!