Institut Moisès Broggi (Barcelona) - 13-14 Jahre Alt
Comentem "Els quatre-cents cops" de François Truffaut
Cinema en curs-Erfahrungen - Filmrezeption: Kinosäle und Filmfestivals
En aquesta seqüència de la pel·lícula es poden veure quatre plans. El més destacat és quan està a la taula posant els plats i fent els deures. Es veu l’Antoine fent coses a la seva casa abans que arribin els seus pares. És la primera vegada que veiem la casa de l’Antoine. La càmara està majoritàriament amb el personatge i el seu voltant, l’interior de casa seva. Hi ha vegades que només es veu ell i hi ha vegades que només es veu algun espai de la casa.
La pel·lícula no és en color però Truffaut juga molt amb els contrastos de la llum que en alguns moments és més forta i en alguns moments més suau. La llum sempre il·lumina el protagonista.
Els moviments de càmera són lents i senzills.
El que ens transmet és una mica de nostàlgia perquè està en blanc i negre, i també hi ha alguns moments que fa gràcia.
Biel Byrne i Marc Gil
En aquesta seqüència, podem observar dos tipus de plans que van alternant successivament dos punts de vista diferents: un amb la càmera situada darrere de la furgoneta que porta l'Antoine cap al reformatori i l'altre des dels ulls del protagonista mirant cap a darrere també des de la mateixa furgoneta i en el mateix moment. Podem veure un paisatge urbà fosc de la ciutat de París de nit i la llum va variant depenent per on va passant el vehicle. En els dos tipus de plans, la càmera fa un moviment acordeònic; quan enfoca el protagonista, es veu la seva cara de tristesa i llàgrimes.
Arnau Rull, Jordi Camps, Pol Ventura i Béla Soler
Es tracta del moment en què la psicòloga del reformatori està entrevistant l'Antoine. Al pla només se'l veu a ell, i la psicòloga està fora de pla però li va fent preguntes sobre la seva vida personal i sí que se sent la seva veu.
En aquesta escena només es pot observar un pla, que està enquadrat d'una manera que només es veu el protagonista de les costelles cap a dalt, és un pla centrat. Creiem que ho ha volgut filmar d'aquesta manera perquè volia donar més protagonisme a l’Antoine i perquè volia que totes les mirades es centressin en ell i no ens distraguéssim amb res. També hi ha un punt de llum artificial suau que il·lumina el personatge perquè el puguem veure millor. Hi ha el contrast entre el blanc i el negre.
No hi ha cap moviment de càmera, està sempre quieta i apuntant el mateix objectiu, el nen. Aquesta escena ens transmet inquietud i intriga. Ja que volem saber quina és la seva història.
Jana, Carla, Laia i Ainhoa
Nosaltres hem escollit la seqüència 15, on podem observar plantes, arbres i elements naturals. El protagonista s’escapa del reformatori i es veu com comença a córrer. També es veuen el cel, núvols i sorra. La càmara està situada a darrere de l’Antoine i després al costat. La llum és natural i suau. Transmet tranquil·litat, pau i soledat.
No hi ha pràcticament so fins que no arriba a la platja on es comença a sentir la mateixa música que se sentia al principi de la pel·lícula i també se senten el passos d’ell.
Amaia de la Cruz i Edna Miranda
En tota la seqüència podem observar cinc plans diferents: quan l’Antoine s'escapa del reformatori, quan despista el professor, el tràveling corrents, quan arriba a la platja, i quan se'n va corrents al mar.
Però em centraré en els últims dos plans: quan arriba a la platja podem veure un paisatge de mar i muntanya, és a dir podem veure la platja i darrere com una mena de muntanya. Al mar hi ha dos vaixells petits. Es pot veure el cel amb núvols i abans de canviar de pla, el protagonista passa per davant d’un bosc donant referència que encara no està a la platja.
La càmera està enfocant gairebé sempre el paisatge movent-se a poc a poc per mostrar-ho tot, com dient que ja ha arribat al seu paradís.
En l'altre pla ja ha arribat a la platja, i ens mostren com el noi baixa feliç per unes escales, per poder sentir el mar per primera vegada. Observem un petit tràveling del noi corrent cap al mar mostrant part de bosc i la sorra que trepitja.
Aquest pla final està filmat des d’ una mena de cotxe, ja que la càmera està enfocant el nen, que està corrents, i la càmera havia d'anar a la mateixa velocitat però sense que es mogués molt. Al final veiem la icònica escena de l'apropament de la càmera a la cara del noi i a la seva mirada que es fixa penetrant en la de l’espectador, com expressant tot el que ha patit.
La llum és natural, ja que és exterior, i hi ha bastant contrast de blanc i negre: la sorra i les muntanyes són més fosques que el cel i el mar donant aquest contrast de colors foscos i colors clars.
Aquests plans transmeten bastanta alegria i molta tranquil·litat en veure que el noi ha obtingut el seu somni, i la música que té melodies molt tranquil·les com la del principi dona referència que és el final de la pel·lícula.
En general crec que és una pel·lícula molt realista, és a dir tot el que es vol expressar està plasmat en la pel·lícula tal com és.
Ariadna Gil
