Els 400 cops de François Truffaut

Vam començar el projecte de cine visionant Les Quatre Cents coups de François Truffaut. Abans de veure-la, ens van explicar que era una pel·lícula molt especial i diferent a les que nosaltres estem acostumats a veure. D’entrada, era en blanc i negre; la vam veure en versió original, per tant, en francès; i no és una pel·lícula comercial on passen grans aventures i desventures sinó que la història és molt real i autèntica. Tracta sobre el dia a dia d’un adolescent del París de 1959.

Abans de veure-la, a partir d’un fragment de la banda sonora, d’una imatge del tràveling final, del diàleg de l’entrevista entre el protagonista i la psicòloga (quan ja hi és al centre de menors), d’uns cartells de la pel·lícula i del títol, vam fer diferents hipòtesis sobre de què aniria la història. Després de veure la pel·lícula, vam fer cinefòrum. Els dies posteriors, vam llegir un fragment de la biografia del director i vam descobrir els punts de connexió existents entre ell i el protagonista. També vam analitzar diferents seqüències de la pel·lícula i el tractament que es feia de la càmera. Vam comentar diversos plans, tràvelings, enquadraments, plans picats i contrapicats, la banda sonora…

El tràveling inicial ens va interessar molt, amb la torre Eiffel com a centre i protagonista, que ens informava, de bon començament, que la història es desenvoluparia a la capital francesa. També és interessant com la càmera segueix la furgoneta que transporta l’Antoine al centre de menors amb un moviment acordeònic d’apropament i allunyament successivament… que mostra la inestabilitat del personatge. I el final, quan fuig del centre i aconsegueix veure el mar, que sempre havia desitjat. Interessant el gir cap a la càmera i l’última mirada del protagonista interpel·lant l’espectador.

Una altra seqüència que ens va cridar l’atenció va ser quan l’Antoine i els companys de classe surten a córrer per la ciutat amb el professor d’educació física. La càmara els segueix des d’una alçada considerable durant gran part de la seqüència i, per tant, es mostra amb uns plans picats i en panoràmica. Ens va inquietar el final obert. Estem acostumats que les pel·lícules tinguin un final ben definit i tancat. Amb aquesta pel·lícula, ens hem iniciat en el cinema d’autor i ens ha ajudat a entendre que el cinema que treballarem al projecte serà ben diferent i especial. Hem vist que aquest tipus de films ens apropa a la quotidianitat d’uns personatges ben normals amb els quals ens podem sentir identificats fàcilment. També ens hem fixat en aspectes en què normalment no ens fixem.