Projecció de films documentals a l'Institut Français
Avui set grups han compartit a l’Institut français la projecció de films documentals : Un dia a Barbagia i Pastors d’Orgosolo (1958) de Vittorio de Seta, La matalassera (1988) d’Alain Cavalier i Zerua blu (Cel blau, 2020) de Lur Olaizola.
Hem viatjat a través de 70 anys de cinema, hem descobert llocs singulars i modes de vida diversos, i ens hem emocionat amb els records de dones fortes i valentes.
Hem compartit moltíssimes impressions i reflexions! En recollim algunes.
Dels films Un dia a Barbagia i Pastors d’Orgosolo de Vittorio de Seta ens han impressionat moments i tries cinematogràfiques molt concretes, i ens ha meravellat conèixer com es vivia a les zones rurals de Sardenya els anys 50:
Ens ha arribat la duresa de la vida, la força de les persones, la resistència i l’austeritat amb què vivien: recordem especialment com tallen les branques i com les agafen amb les mans desprotegides malgrat estan cobertes de neu. És impressionant també com, en condicions molt dures, molt pocs homes es fan càrrec d’un ramat molt gran.
Ens ha impressionat la seguretat amb què feien cada acció, el saber dels gestos.
El procés de fer el formatge i un pa que hem après que es diu carasau. Ens ha fascinat com l’escena del pastor cuinant la ricotta està il·luminada només per la llum del foc que també els escalfa.
Hem sentit el contrast de colors i sensacions entre el fred de l’exterior i l’escalfor del foc, que acull i protegeix tothom, fent comunitat. És bonic també com es reuneixen a la vora del foc en el moment per menjar junts.
Ens ha fascinat el so tan detallat i expressiu. De Seta escoltava els enregistraments sonors totes les nits després de rodar i en el muntatge, els sons eren per ell un element essencial per restituir les emocions del rodatge. Recordem especialment alguns sons: el clàxon de l’autobús –que comencem a sentir mentre encara veiem les dones collint i portant feixos de llenya i que després traça l’espai del poble–,els ocells, les esquelles de los ovelles i les cabres, l’espurneig del foc, el moviment de les mans removent la llet, el so de l’aigua quan banyen el nadó...
Ens ha colpit la relació que tenen amb els animals i amb els nens i nenes. Per moments, és una relació dura. Però també hi ha moments en què sentim la tendresa i la cura. És preciós com De Seta aconsegueix transmetre la intimitat d’aquests moments d’estima.
De Seta roda molts dels seus plans sense trípode i això ens emociona perquè ens permet sentir la seva presència, i perquè ens recorda les nostres filmacions de plans del món.
També ens hem admirat per com De Seta tria amb tanta precisió des d’on filmar cadascun dels plans, espais, accions (les dones cuinant des d’un punt de vista elevat, els nens corrents en un pla molt obert...).
Ens hem fixat molt en tots els tipus de transports i ens ha sorprès que anessin amb cavalls i ases pel poble, alhora que hi circulen també un autobús i una motocicleta.
En canvi, el treball de la pastura no ha canviat tant com la resta de treballs que hem vist retratats.
Destaquem l’estructura del primer curt, que sentim que s’articula a partir de l’arc energia-llum-so. El film comença molt viu i amb molta llum, molta energia, i mica en mica esdevé més pausat i cau la llum; quan acaba, el poble se’n va a dormir, també els sons.
De La matalassera d’Alain Cavalier hem compartit
L’emoció de conèixer una dona, ja gran, tan forta, plena d’energia i lluitadora, molt treballadora i capaç de criar sola cinc fills en una època on era encara més difícil. Encara amb la capacitat de continuar fent un ofici que requereix força. També ens ha impressionat el seu amor i orgull vers el seu ofici.
El retrat que fa Cavalier de la senyora Bouveret ens ha fet sentir admiració vers ella.
Ens ha colpit el gest del cineasta de baixar molt la llum, gairebé fins deixar el pla completament fosc, mentre li pregunta per la mort. Crea molta complicitat i intimitat. I resulta emocionant com ella parla de la mort sense por.
Hem admirat com Cavalier és capaç de generar confiança i intimitat durant la conversa, fent que la retratada sigui capaç de parlar des de la veritat.
També hem fet atenció a l’estructura del film, que s’obre amb plans de la carda, la llana, els estris del treball i una fotografia seva de fa 40 anys, per deixar pas després a un pla molt memorable de les mans. No és fins després que veiem per primera vegada el rostre de la retratada, primer en un pla obert darrere la muntanya de llana.
També ens hem fixat en com s’han captat alguns sons detall, com quan l’agulla es clava a la tela del matalàs.
Ens ha colpit veure amb tan detall les seves mans deformades, i que el cineasta li pregunti el mateix que nosaltres ens estem demanant: si li fan mal. Hem pensat en mans què també tenen memòria de l’ofici. Fins i tot ha fet pensar en les mans d’una àvia que també va començar a treballar als 13 anys a la fàbrica tèxtil.
Ens ha semblat interessant que Cavalier decideixi mantenir en el muntatge final moments que potser altres cineastes haurien eliminat, com quan s’oblida d’esmentar una de les agulles de treball. No hi estem acostumades i ens fa sentir més properes al cineasta.
Sobre Zerua blu, de Lur Olaizola reflexionem sobre
La manera com sentim la història del viatge explicada per la veu mentre veiem plans preciosos de les flors, i com contrasta la història amb aquests plans. Alguns plans també ens recorden els nostres plans del món.
A diferència del film de Cavalier, aquí la veu i les imatges estan clarament dissociats. En un cert sentit, podríem dir que és una pel·lícula parlada.
Ens han fascinat els colors i la textura de la pel·lícula.
Ens hem fixat especialment en el pla del frontó on juguen els nens, i com la cineasta decideix enquadrar-lo sense mostrar la paret.
Ens ha semblat molt bonica la relació entre l’àvia i la neta, la idea de fer-los compartir el llibre d’anglès i el mapa. Ens hem preguntat la multiplicitat de veus amb què es fan presents els records de la retratada.
Hem parlat del títol i del cinema. De com una pel·lícula pot generar el desig d’aventurar-se a viatjar a les Amèriques l’any 1954.
