Coming back to Barcelona from Campins

Des del moment en què vaig pujar al cotxe aquell dilluns pel matí, vaig saber que havia de dur la càmera al davant. Recordo la sensació, la certesa de saber, que la sortida del sol, aquell dia, segur que seria preciosa.

Un cop el sol va començar a aparèixer tímid, vaig destapar la càmera i li vaig demanar a ma mare que fes silenci.
Cal dir que en cap moment vaig pensar en Mekas a l’hora de grabar. “Coming back to New York from Buffalo” Walden. L’havíem vist a classe i el meu subconscient ho recordava, jo no. Quan vaig apretar instintivament el “REC”, la màgia del cel va començar a ser enregistrada.

Un cop em vaig plantar davant el meu ordinador per muntar el traveling, no sabia què fer. Tot es sacsejava moltíssim i no acabava de veure el desenfocament; m’hauria agradat que durés més.
Finalment, després de provar diferents versions, vaig recordar el sentiment que em va dur a filmar: el sentiment de no voler perdre allò, de no voler perdre el moment, no voler baixar de la muntanya.
El primer pla sóc jo, embobada amb la bellesa de la natura que s’observa al baixar del Montseny.
El segon sóc jo sortint del meu somni (desenfocament), intentat calmar-me pel sacseig que em provoca entrar dins la ciutat.
Ludovico Eiunadi i la seva melodia és el meu subconscient, que m’acompanya des de que obro els ulls (inici imatge), quan me n’adono que ja he arribat a la ciutat (tall) i fins que accepto que la setmana, ha començat (imatge final).

Sofia Niubó